Moltes gràcies!

La darrera entrada (de moment) d'aquest bloc! M'agradaria fer una valoració de tot el curs, d'aquesta carpeta d'aprenentatge i acomiadar-me, com no, amb unes cançons (crec que heu descobert que sóc molt musical jajaja).

En primer lloc, dir que aquesta assignatura m'ha agradat moltíssim ja que, com vaig dir al començament, és un tema, un aspecte que a tots ens toca de primera mà i que ens provoca sempre gran alegría parlar-ne d'ell i una gran satisfacció. He estat molt contenta amb les meves companys i amb el mestre, que ha fet el possible per transmetre'ns no sols els seus coneixements o dels autors que anava esmentant sinó també el gust per l'ensenyament, el gust pels infants i la importància de les emocions en la vida de tots, ja que tots en tenim i ens afecta a TOT el que fem.

Per altra banda, respecte a la carpeta d'aprenentatge he de reconeixer que no l'he anat fent totalment dia a dia, sinó que he anat apuntant les reflexions a un word, fins i tot al costats dels apunts quan se m'acudia alguna cosa, i ara li he donat forma. És una bona manera d'anar assimilant coneixements i de moure't per la xarxa, buscant, en el meu cas, cançons que transmetessin allò que vull. Crec que és un bon treball per fer reflexionar, per anar entrenant la mirada.

Espero que ens tornem a veure.
Fins aviat i moltes gràcies!

Darreres recopilacions!

La resta de classes fins dia 19 de maig, vàrem parlar sobre el maltractament: els diferents tipus que hi ha; els equips i institucions que s'encarreguen de la seva detecció, valoració i intervenció; del treball en xarxa per tal que un cas de maltractament es resolgui. 

Cançó d'avui:

Per què? Avui posaré més cançons que m'agraden ja que parlen de seguir endavant (rutinas de Chenoa, el baúl de los recuerdos de Karina) i, un altre cop, de la separació de pares i fills perquè aquests últims van creixent (butterfly fly away).

*M'agradaria posar un enllaç al meu bloc de cançons en anglès, que vaig anar construint l'any passat perquè podem trobar moltíssimes cançons que expressen diferents sentiments: Sing the song!!!

Només menjar?

Dijous 5 de maig de 2011

Avui a classe hem estat parlant sobre les necessitats dels infants (ja ho havíem comentat en altres entrades) i el que diu Felix López sobre elles. Els infants no necessiten només veure les seves necessitats "físiques" com ara alimentar-se, vestir-se per poder seguir endavant sinó que necessita totes les necessitats cobertes, les emocionals també. Els infants necessiten una estimulació sensorial, necessiten relacionar-se, necessiten sentir l'afecte de les persones, dels altres. Totes les necessitats que podem trobar a la piràmide de Maslow:

Per altra banda, hem parlat sobre l'autoritat. Els mestres no hem de ser autoritats imposades sinó que hem de ser una autoritat per respecte, perquè els infants reconeixen la teva autoritat. Quan comentavem això pensava que fa uns dies vàrem estar de campament i havia una monitora que intentava imposar la seva autoritat. Els al·lots (adolescents de 12 a 16 anys) no la respectaven res. Aquí vaig veure com és cert això, com no va aconseguir ni el respecte ni l'obediència dels al·lots. Jo hauria fet igual, si no hagués estudiat a la universitat i no hagués après aquest concepte, aquesta metodologia, aquesta actitud (les al·lotes venien a demanar-me les coses a mi jajaja i quan jo les demanava alguna cosa, la feien).

Cançó d'avui:
Per què? Perquè si totes aquestes necessitats estan cobertes, l'infant podrà somiar.

Tenim recursos?

Dimarts 19 d'abril de 2011

Avui a classe hem estat mirant una web (xtec) on podem trobar molts recursos de mestres i per mestres sobre el treball de les emocions. Parlant sobre quina activitat s'han fet un parell de comentars que m'han fet reflexionar sobre un parell de qüestions.

Una companya comentava que som molt poc altruistes, que feim molt poques coses pels altres només ens mirem i ens preocupem de nosltres. Això just em va fer pensar que un parell de setmanes anteriors estàvem Nieves i jo al banc. Davant de nosaltres (a la fila) hi havien dues persones. Eren les 12:45. De sobte, va entrar un home molt accelerat i va demanar al primer si el deixava passar, explicant la seva situació (havia de pagar la factura i portar-la a un altre lloc abans que tanquessin, a les 13h sinó li llevaven el llum). No el van deixar passar, dient que tothom tenia pressa (la senyora no parava de dir que quina barra tenia per intentar colar-se, etc.). Es va asseure molt trist a la cadira i na Nieves i jo ens vam mirar i tot d'una vàrem anar a l'home i li vàrem deixar passar davant de nosaltres. Només vàrem haver d'esperar dos minuts més mentre que l'homa va poder fer les gestions i se'n va anar ràpidament, agraint-nos el favor. Després na Nieves i jo comentaven que encara que hagués estat una mentida (cosa que no creiem) ens dona igual perquè nosaltres creiem que vàrem fer bé, vàrem fer un favor. Potser nosaltres, algun dia també necessitem un favor urgent i ens agradaria que les persones ens ho fesin. També comentaven que si tu no fas favors, després no demanis que t'ho facin...

A banda d'això, d'aquest petit parèntesi, una companya va comentar que s'havia de parlar els conflictes, les situacions amb els infants, no deixar-les de banda. Just aquella setmana, el diumenge, havia estat cuidant a uns nens a Es Cubells, mentre els seus pares estàven reunits. Vaig haver de parlar seriosament amb ells per una situació que s'havia produït: vàrem sortir amb una dona (en aquells moments ells havien de "fer cas" a aquesta dona abans que a mi ja que era major que jo, és a dir, que en aquell moment ella era "la autoritat"). Ens vàrem asseure tots en cercle i la dona va intentar començar una conversa entre tots (una espècie d'assemblea com a l'escola). Els nens no li feien cas. Ella començava a parlar amb un d'ells i aquest no li contestava, uns altres parlaven entre ells, altres fins i tot es donaven la volta (estem parlant de nens de 8 a 14 anys, ningú feia cas). La dona crec que es va sentir molt malament perquè ningú responia (jo en aquell moment no podia "imposar", no podia cridar l'atenció dels al·lots perquè li hauria llevat l'autoritat, penso). Vàrem tornar a la pista de joc i una vegada aquesta dona se'n va anar, abans que tots juguéssim els vaig asseure a tots (ara jo era l'autoritat) i vàrem començar a parlar sobre el que havia passat, si pensàvem que havien fet bé, etc. Tots van contestar que no, que ho sentien. Els vaig convidar a que durant el dia fossin a parlar amb aquesta dona i li demanessin perdó (el que volia, jo no ho vaig controlar). Per què tot això? Perquè vaig veure la importància de parlar del tema, ja que aquesta dona havia estat ferida, i no era la primera vegada (també és una mica comprensible per part dels nens ja que aquesta persona de referència i d'autoritat ha estat canviada recentment, abans tenien a una altra dona des de feia moltíssims d'anys, de fet, des de sempre - jo també la vaig tenir de petita - i ha estat un canvi molt gran per ells).

Tornant a la web, a classe vàrem fer un mapa sobre aquesta:

A més a més, per parelles vàrem triar una de les activitats i la vàrem comentar a classe. Nosaltres (Nuria i jo) vàrem triar "El tren de les emocions" pel cicle d'infantil. Vàrem triar aquesta activitat, ens va costar perquè moltes ens agradaven, perquè pensem que és una bona manera de treballar les emocions, de treballar el reconeixement d'aquestes, la seva identificació, és un treball d'introspecció (saber com ens sentim nosaltres). La tasca consisteix fer tres vagons (depenent tambè del nombre de persones i de si hem treballat prèviament les emocions. En aquest moment treballarem tres bàsiques fàcilment recognoscibles), un per "content", un altre per "trist" i un altre per "enfadat". Els altres estaran a les estacions i els repartim una targeta amb la cara de l'emoció (això ho vàrem proposar nosaltres per facilitar la identificació). El tren  circularà o quan piti el xiulet, pararà a l'estació. Els nens de l'estació pujaran al vagó de la seva emoció, explicant la seva situació per veure si aquesta emoció correspon amb la emoció del vagó. Una vegada estiguin tots pujats, el tren pararà i es parlarà sobre les persones que han deixat pujar i les que no, el perquè, etc. Després faran una valoració amb els següents ítems, contestant amb les llums d'un semàfor: he seguit els passos, he treballat de manera ordenada, he acabat l'activitat. Això és el que proposa l'xtec però es pot variar i modificar (el nombre de vagons, les targetes, la manera en que pugen, afegir nous ítems a l'avaluació, fer una avaluació del mestre també i d'altres avaluacions, etc.). Per tal de fer l'activitat és necessiten les targetes amb les cares i els diferents vagons del tren (molt decorats!).


Cançó d'avui:
Per què? Pel reconeixement de les emocions.

Parlem!

Dijous 7 d'abril de 2011

Avui hem continuat parlant del període d'adaptació, sobre la seva importància i cura dels aspectes més rellevants. Hem de recordar la importància de la planificació del pla d'acollida en el que estan recollides la col·laboració estreta amb les famílies, la planificació dels horaris de visita de les famílies, el disseny dels espais (temporals i físics) segons les necessitats dels infants, i la flexibilitat d'aquest.

A més a més, hem estat analitzant i debatint sobre les diferents qüestions que s'haurien de fer en el primer contacte amb les famílies, en les entrevistes amb les famílies, què s'ha de demanar i què no. Aquest també ha d'estar planificat per tal d'anar de manera segura, pensar si és millor que hagi més professionals o no, l'espai (millor l'aula dels infants perquè serà on el seu fill passarà la major part del dia), hem d'intentar conèixer la família en relació a l'infant, és a dir, saber coses d'ells mitjançant preguntes obertes per donar l'oportunitat que donin la seva opinió. Hem de saber coses com ara la situació familiar (germans, relació dels pares) les rutines i hàbits de l'infant (demanar com és un dia a la vida del seu fill), si pateix alguna malaltia, el temps que passen amb el seu fill (no és suficient la qualitat, també importa la quantitat). Totes les preguntes les hem de fer de manera que els pares no es senitn culpables ni es sentin en un interrogatori, hem de procurar fer preguntes obertes, que ells contin sobre el seu fill.

Cançó d'avui:

Per què? Perquè els pares sempre volen el millor pels seus fills, els volen donar tot i fer el possible per ells.

Ho necessito!

Dimarts 31 de març de 2011

Avui hem parlat sobre el període d'adaptació. Aquest període és importantíssim tant pel nen com per les famílies com pel mestre i l'escola. És un moment de canvis en la vida de tots, en que es trenquen uns vincles (el nen amb la família i sobretot amb la mare) i es creen uns altres (amb la mestra, i més endavant amb els companys).

En aquest període, el mestre ha de ser més flexible i comprensiu amb els nens perquè cadascun reacciona d'una manera diferent per la seva personalitat, pel tipus de vincle que tingui (segur, evitatiu o ambivalent) del que hem de tenir cura per saber com ajudar-lo  per mantenir-lo (Segur) o perquè no vagi a més o es confirmi (insegur, ambivalent). Recordem que res és definitiu, tenim la capacitat de resiliència. Però també s'ha de treballar amb la família, que no serà el mateix si és el primer fill, el segon o el cinquè.

Podem dir que s'han d'establir unes regles, unes pautes d'actuació (les mares han d'entrar a l'aula els primers dies, un marge de 15 dies, ...) i s'ha de programar aquest període però ha de ser flexible, no ha de ser tancat. Cada any s'ha de revisar el funcionament d'aquest periode envers l'any anterior, avaluar-lo (què va estar bé i què no) i millorar-lo, però sempre hem de tenir en compte que cada nen és diferent i el que "funciona" amb un, potser no li va tan bé a un altre.

Això si, el que mai hauríem de fer és llevar importància a aquest període, passar-lo per damunt ( ho faig perquè ho posa als documents de centre però no m'implico massa). Mai hem de prescindir de la família, no hem de treballar tot sols sinó que hem de treballar conjuntament i centrar el període en cada nen.

El mestre ens va presentar un cas d'una educadora i la seva actuació en un període d'adaptació. Ens demanava si crèiem que havia actuat correctament. Segons la meva opinió, l'educadora va actuar com va saber però no va ser la millor manera ja que crec que no va encetar la resposta al tancar les regles i la programació ja que cada nen és diferent i si la mare, que en aquest moments el coneix més que l'educadora, creu que ja està preparat potser hauría d'haver una conversa, un debat sobre la flexibilitat en el període. També és veritat que la professional és la mestra i sap la importància del vincle encara que sigui el quart fill de la dona. Així que potser si es podria parlar amb la mare sobre la importància d'aquest i tal vegada, després de parlar-lo amb l'equip docent i amb la mare, accelerar, no eliminar, el període d'adpatació. Però, paradoxalment, s'hauria de fer "poc a poc", mirant sempre la reacció de l'infant per tal de garantir una bona adaptació d'aquest. 

A classe, ho hem comentat en grup i han sorgit noves qüestions i reflexions com ara si un mestre pot expressar o no els seus sentiments (estem autoritzats a fer-lo però, si amb això preocupem a les famílies, millor no fer-ho), la importància de com diem les coses (hi ha diferents maneres; pots dir el mateix però interpretar-se diferent segons com ho diguis), si s'ha de cedir a les peticions (no és cedir, és modificar, valorar, tenir en compte la opinió de l'altre), evitar l'individualisme (l'educadora és massa individual, hauria de ser una decisió d'equip) i si pensa que no ha arriba el moment, ho diu; si pensa que si, ha de dir que ho parlarà amb l'equip.

Cançó d'avui:

Per què? Perquè treballa la separació dels fills amb la mare (que també el pare ho sent), el dol de la pèrdua. Em recorda a la cançó del drac màgic.

Ho veiem

Dimarts 22/Dijous 24 de març de 2011

Avui hem vist una pel·lícula: Ser y Tener. El mestre ens ha demanat que miréssim quatre espectes: l'actitud del mestre i la seva relació amb els alumnes; la relació entre els alumnes; la resolució de conflictes i el treball quotidià de les emocions; i la utilització i gestió dels espais i del temps. Els analitzarem a partir dels comentaris que van sorgir a classe:

- L'actitud del mestre i la seva relació amb els alumnes: el mestre està atent a tots els seus alumnes. Afavoreix un aprenentatge lent, en que cada nen va al seu ritme. És un mestre que s'apropa als alumnes (s'asseu al seu costat per ajudar-los en els tasques), els fa reflexionar (davant la pregunta d'un nin: és matí o tarde, li demana: has menjat avui), els acull (surt a rebre-los a la porta de l'escola i a acomiadar-los; els fa crear un sentit de pertinença, de formar part d'alguna cosa), els deixa equivocar-se (quan cuinen a classe). Encara que és un mestre proper que riu amb els alumnes, té una gran autoritat dins la classe. El mestre utilitza l'interès i motivacions dels alumnes per començar nous aprenentatges (vespes). La seva metodologia és tradicional (atabala a un nen amb els nombres) però barrejada amb constructivisme. Potser també és una mica "fred" perquè casi no toca els nens (això no és sempre, de vegades els agafa si fa falta).

- La relació entre els alumnes: la relació entre els nens és una relació d'ajuda, de coaprenentatge, de comunicació. De vegades es barallen (baralla al pati) però es soluciona. A classe, estan els majors i els petits, cadascun amb la seva matèria i nivell però quan els majors acaben ajuden als petits i entre aquestos, els petits, quan un no entén una cosa, els companys li expliquen. A més a més, el mestre afavoreix la coavaluació entre els companys (lletres a la pissarra, construcció de frases).

- La resolució de conflictes i el treball quotidià de les emocions: durant tot l'any escolar, el mestre utilitza qualsevol situació, comentari i exercici per treballar aquestes emocions (amb els dictats, el treball del dol de la èrdua perquè el mestre se'n va, quan llegeixen i surt el tema de la por). Els conflictes els intenta solucionar amb el diàleg i la conversa entre els resposnables del conflicte (mediació), encara que no ho termina de fer "correctament" ja que des d'un principi com que acusa a un dels dos.

- La gestió dels espais i del temps: com he dit, el mestre afavoreix un aprenentatge lent (la tortuga a classe n'és una metàfora) però també utilitza els espais i temps dels que disposa: el jardí de l'escola l'arregla per sortir a fer la classe a la primavera, utilitza els diferents espais de l'escola, van d'excursió, etc. A més a més, la pel·lícula va mostrant diferents temps: tempestes, cels més ennuvolats o menys,... que són metàfores dels aprenentatges i de les actituds i emocions que es viuen a l'escola.

Cançó d'avui:
Per què? En homenatge a l'aprenentatge conjunt, els infants que van descobrint junts, que van fent justs amb les emocions que això suposa, la creació de vincles afectius.

Podem seguir endavant? Si!

Dijous 17 de març de 2011

El tema d'avui ha estat molt interessant i que potser no sempre recordem que tenim aquesta capacitat de recuperar-nos: la resiliència. Cyrulnik és un autor referent en aquest camp i ell afirma que "una infància infeliç no determina una vida) sigui quina sigui aquesta infància: maltracte, naixement d'un germà, esser un fill no desitjat, perdre la família, separació dels pares, mort d'un dels pares, malaltia pròpia o dels pares, etc. A la societat per ensortir-nos i es poden trobar recuros i estratègies per reconèixer les emocions i regular-les. També és cert que segons la persona li serà més fàcil o més difícil ser resilient, l'estat d'ànim i la força de voluntat i ganes per seguir endavant i de superar-ho, el suport de les persones que t'estimen són factors que influeixen en un mateix.

A classe hem vist també un vídeo d'una persona que contva la seva experiència i com havia sortit endavant. Jo m'he alegrat molt perquè era un exemple de superació i d'admiració, com havia creat una nova família. Una bona resiliència no ha d'estar orientada al passat si no que ha de terir estratègies per afrontat les properes situacions; ha de treballar l'autoestima; s'ha de ser capaç de demanar ajuda; tenir uns vincles i uns lligams afectius (ja que si estàs valorat aprens millor i respons millor); entre altres característiques.

Cançó d'avui:

Per què? Perquè davant l'adversitat podem seguir endavant, tornar a riure.

Tots som escola!

Dimarts 15 de març de 2011

Avui a classe hem parlat sobre l'escola. Destacar que l'escola la formem entre tots: la comunitat, els infants, els mestres i els pares. L'escola és com una mini societat. El paper d'aquesta podem dir que és compensatori i vicarial, ja que és un l'agent socialitzador que, normalment, cobreix les mancances i/o segueix l'educació dels fills, però sempre separant el que és responsabilitat dels pares i el que és responsabilitat dels mestres. Cal destacar que el puntal és la família, i com a tal, l'escola ha d'acollir-la i crear vincles amb ella. 

Per altra banda, també és important tractar a l'escola les emocions, la seva expressió i regulació. Per treballar-les no fa falta cap activitat concreta, ja que és una cosa que està present dins de nosaltres tot el temps i poden sorgir i aflorar en qualsevol moment i davant qualsevol situació. Però, també les podem fer servir per remarcar la importància d'alguna emoció en concret que volem treballar o una situació conreta. Alguns recursos poden ser els jocs, els contes, els poemes, etc. Però també són molt freqüents les cançons com ara la que ens va presentar el mestre per analitzar:

Després d'escoltar aquesta cançó, farem un petit anàlisi sobre aquesta. Podem observar com tracta el tema d'una relació, la creació d'un vincle però com aquest al final es romp. Ho podem aplicar als mestres (encara que ho podem fer amb qualsevol figura de referència del l'infant), a la nostra funció de guia, d'acompanyar que acaba quan el nen ja creix. Ara repassaré algunes frases de la cançó i faré un comentari sobre aquesta.
- "Tots dos van preparar un viatge molt llarg": és la descoberta del món en que el mestre acompanya, el nen juga, es diverteix i va creixent, s'estableix un vincle afectiu segur (encara que aquest és asimètric).
- "Quan hi havia tempesta s'ho arreglaven molt bé": el nen petit confia absolutament en la persona gran que li proporciona seguretat i protecció. El nen té en gran estima el mestre que és més que els prínceps i els reis. A més a més, també fa referència a la capacitat de resiliència (capacitat de sortir endavant d'una situació dolenta i traumàtica, de navegar enmig d'una tormenta i sortir viu).
- "Els dracs viuen per sempre però els nens es fan grans....... una nit molt gris i trista el nen el va deixar": l'adult acompanya al nen fins que es fa gran i pot continuar tot sol. En aquest moment es treballa el dol de les pèrdues, poder rompre el vincle per seguir endavant.

El drac torna a començar, perquè arriben nous infants a l'escola per tornar a fer aquest procés, per tornar a crear aquest vincle.

Cançó d'avui:
(aprofitarem que l'activitat d'avui és cercar una cançó infantil que ens serveixi per treballar les emocions. He de dir que m'ha costat triar una perquè n'he trobades moltes molt interessants - de Disney i d'altres -)

Per què? Perquè treballem el valor de l'amistat i la diferencia, la multiculturalitat.

L'escola dels nostres somnis!

Dijous 10 de març de 2011

Avui a classe hem somiat.

El mestre ens ha demanat que escrivíssim com seria l'escola dels nostres somnis. Després ho hem posat en comú. Jo l'he descrita així:

"L'escola hauria de respectar tothom, totes les cultures. Hauria de treballar l'establiment de vincles amb els infants i amb les seves famílies. Seria una escola que treballés de manera transversal i globalitzada, amb una flexibilitat en les seves tasques. Una escola on es compartissin els espais, on tothom es conegués; espais per les families; però que també tingués espais d'intimitat pels infants. Una escola que mirés pel benestar dels infants, que s'adaptés a ells, al seu ritme d'aprenentatge, afavorint el diàleg i la conversa. Una escola que sàpiga treballar en equip" 

Amb les meves companyes vam afegir uns quants aspectes (coincidíem en molts aspectes que jo ja he comentat abans):

"Una escola en que el nen es senti realitzat; on cada nen es senti escoltat i es senti únic i irrepetible; on es senti còmode i segur; on s'afavoreixi la socialització entre infants i la creació de vincles. Una escola que tingui en compte el període d'adaptació, que li doni importància i que el prepari amb molta cura".

Cançó d'avui:
Per què? Perquè ens transmet el valor del treball en equip, en que cadascú és diferent però aporta molt al grup

A i B

Dimarts 8 de març de 2011

Avui a classe hem estat parlant sobre la disciplina i, en concret, sobre la disciplina inductiva. Destacar novament la importància d'explicar el perquè de les normes, de conèixer-les i de consensuar-les en el cas que sigui possible. Fent-lo així, segurament aquestes normes s'aniran interioritzant i no farà falta tan sols recordar-les perquè ja es sobreentendran i s'aniran regulant.

Activitat 7: dos models de família

Hem llegit l'article "dos modelos de familia", en el que es presentaven dos tipologies de família:el model hiperprotector i el model democràtic-permissiu. El primer model és la família que sempre resol els conflictes del fill i que compleix tots els desitjos i capritxos del nen. Aquesta actitud envia un missatge al nen: no ho pots fer sol, ho hem de fer nosaltresm no ets autònom. D'aquesta manera, el nen al final s'ho creu i no sap resoldre els conflictes per ell mateix, no és autònom sinó molt dependent d'una altra persona. El segon model és una família que TOT ho debat, demanen l'opinió dels fills per qualsevol qüestió i decisió així com les normes i sancions. El perill d'aquest model és que els fills van adoptant el model de pares i es converteixen ells, els fills, en la autoritat dins la família, imposant els seus desitjos i sense cap sentit del dret i del deure que repercutirà més endavant en la seva funció dins la societat.

A més a més, el mestre ha posat un parell de frases incompletes sobre la lectura a la pissarra per tal que nosaltres les terminéssim:

"Cuando solucionamos un problema al niño le privamos de una oportunidad de aprender"

Si ens posem en el seu lloc, el suplantem, és possible que........

- que no sàpiga qui és

- que es senti infravalorat

- que no tingui les eines per resoldre un conflicte perquè no ha estat responsable de les seves accions

- no es desenvolupi la capacitat crítica

- s'imposi el que els pares pensen com adequat

- es "quedin sense pares"

Si no limitem es possible que.........

- en un futur no siguin capaços de viure en societat

- falti autoritat

- els fills ocupin la posició dels pares

- quan surtin del nucli familiar xoquin amb la nova situació, on es sentiran perduts davant la realitat obligada i amb un sentiment de frustració per no saber com reaccionar

- siguin nens egoistes ja que no donen valor a les coses

- les famílies s'adonin del seu error en el model educatiu quan els nens creixin

- de major tingui problemes emocionals i psicològics

Cançó d'avui:
Per què? Perquè segons ens eduquin i segons la personalitat de cadascú creixerem d'una manera o d'altra.

Fins aquí!

Dijous 3 de març de 2011

Avui hem parlat sobre els diferents estils de comportament dels pares i sobre la socialització de les emocions en la familia (la manera en que aquestes es treballen dins la família). Podem observar com hi ha diferents "tipus de pares", diferents tipus d'educar però tots tenen els seus aspectes positius i els negatius. També és cert que cadascú educa com sap i com pot, moltes vegades segons l'han educat a un mateix.

A més a més, hi ha diferents maneras d'afrontar, d'expressar les emocions dins d'aquesta, moltes vegades marcada per la personalitat, la manera de ser dels pares. Poden ser des de uns pares que ho parlen TOT amb els fills i deixen que expressin les seves emocions sense control i d'altres que no parlen RES, guardant totes les emocions per un mateix i contenint-les. Ni una cosa ni l'altra, ja que l'ideal seria parlar d'allò que es pugui parlar, i expressar-se amb una mesura, amb uns límits (per exemple, si un està enfadat bé, però no pot rompre mobiliari o pigar).

El mestre avui també ens ha convidat a participar en un fòrum de debat de classe que ha obert sobre si el càstig és una eina educativa o no. Podríem començar sobre allò que cadascú entén per "càstig" perquè una prohibició pot ser un càstig; però normalment aquesta paraula té una connotació molt negativa, com a un càstig físic de pigar o també castigar verbalment a algú produint danys psicològics. Doncs bé, crec que si alguna vegada s'ha de "castigar" o posar una sanció a un infant aquest ha d'estar relacionat amb la conducta o acció que volem modificar (per exemple, no podem castigar a un nen que no es menja el plat sense pati). De tota manera, la eina educativa per excel·lència hauria de ser el diàleg i en els casos que es pugui, la mediació.

Límits: s'han de posar? La resposta és afirmativa. De fet, són necessaris perquè cadascú té els seu punt de vista i s'ha de marcar una línia per poder respectar sempre els drets dels altres al mateix temps que exerceixo els propis. Això si, sempre que es pugui, perquè no sempre es pot, (per exemple, no es pot pigar i aquesta norma no té cap posibilitat de canviar-se) s'han d'intentar consensuar o, com a mínim comentar abans, donar-los a conèixer. També s'ha de donar l'oportunitat, sempre que sigui possible, de poder canviar, o com a mínim debatre, la norma si es donen bons arguments. Cal d'estacar, com diu l'autor que els límits seran més accpetats si la persona que els posa és una persona estimada.

Per altra banda, de vegades un nen "es comporta de manera inadequada" perquè s'avorreix, per tant, com a mestres i professionals hauríem de mirar aquesta part, mirar la metodología, el mode de treball o el tema en concret: si és d'interès pels infants, com podem millorar-lo o canviar-lo, etc.

A la lectura podem llegir com l'autor remarca, com el nostre mestre a classe, que el que no ens agrada en el nen és la seva conducta conreta, no ell (t'estimo però això que has fet no m'ha agradat). A més a més, és important la creació de les expectatives ja que aquestes es poden convertir en profecies d'autocumpliment.


Cançó d'avui:
Per què? Perquè de vegades no ens expressem simplement perquè no sabem com fer-ho.

Family Day!

Dijous 24 de febrer de 2011

Actitivtat 6: què entens per família?

Una família és aquell grup de persones que et cuiden, es preocupen per tu, t'estimen i cobreixen les teves necessitats, que són properes a tu i que normalment viuen amb tu. a la mateixa casa. A més a més, legalment, poden decidir sobre tu quan ets menor d'edat. A una família es barallen, com a mínim, una vegada al dia.

Per altra banda podem trobar diversos tipus de família (monoparentals, amb un sol fill, parelles que es separen, famílies d'acollida, famílies adoptives, etc.). Però totes les famílies són una font d'informació i transmissió de valors, els fills de les quals van adquirint una manera d'interpretar el món i van interioritzant les creences.Aquesta controla i ensenya el comportament, és un model d'imitació i va transmitint la resolució de conflictes. A més a més, la família és el lloc on descansar, recuperar-nos de les tensions, l'estrès del dia a dia. A més, és el lloc de participació del nen de la família, on pot expressar-se.

Cada família també té el seu propi estil d'ensenyament, la seva metodologia segons el grau de control, la comunicació pares-fills, les exigències de maduresa i l'afecte en relació; i aquestes poden ser: pares autoritaris, pares permissius i pares democràtics. També és molt important en aquests diferents estils com duen a terme la socialització, la exteriorització, l'expressió de les emocions dins d'aquesta (no expressar res; expressar-ho tot però sense límits; reconèixer les emocions i identificar-les però posant límits a la seva manifestació).

Cançó d'avui:

Per què? Perquè el primer vincle que crea un infant sol esser amb la mare, és per on comença la seva família.

És cert?

Dimarts 22 de febrer de 2011

A classe hem vist un vídeo de nadons del que hem anat apuntat sobre tres qüestions:

1. Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies.

Al primer mes:

-          el somriure és un acte reflex.

-          És vital pel nen sentir-se còmode i segur

-          Tal com respon el bebè, la figura d’interacció respondrà

Als tres mesos:

-          Crits i sorolls: forma de comunicació

-          Somriure social: resposta a jugar, atenció

-          Nova etapa pels dos: estàs segur per sortir de casa

-          Primeres emocions: sorpresa, frustració, ira, confusió, plaer (bàsiques)

Als quatre mesos:

-          Diferents tipus de plors

-          La resposta emocional depèn del caràcter del nadó

-          Les emocions són el llenguatge de la infància

-          La mare té molt a aprendre perquè cada fill és diferent; el que fas amb un no ho pots aplicar als altres.

-          Caixa de música: als quatre mesos està nerviós i deixa sortir les emocions

-          Adopció: vull tenir el fill pels meus interessos o pels seus

Als nou mesos:

-          Si és més tranquil, o més nerviós, més espantadís,...

-          Caràcters extrems als quatre mesos, als nous i als vint-i-quatre mesos continuaran amb aquesta tendència

-          Gradualment aprendran a reconèixer emocions.

-          Obediència del bebè (regulació de les emocions)

-          Si un bebè s’obsessiona amb alguna cosa (un endoll) has d’intentar cridar l’atenció del nen amb altre objecte; llevant el perill o llevant la situació.

-          Si vols que el nen cooperi, hauràs de tenir en compte el seu caràcter

-          Amb paciència, un pare comprensiu pot modelar les emocions

-          Resposta contingent (amb el suc); “quan acabi de fer això, vaig” i al final hi va.

-          Segons la seguretat mare, prudència – el nen ho fa o no ho fa

-          La resposta no serà sempre la mateixa: el caràcter és pot modelar i canviar segons les persones que l’envolten.

-          Mecanismes per evitar el dolor (pensar el altra cosa, bufar,...). Regular les emocions.

-          Poden regular-se amb estratègies pròpies i influències externes.

Als dos anys

-          Ja tenen recursos per controlar les emocions (habilitats pròpies per enfrontar-se a la por – cantar una cançó d’aranyes)

-          Les emocions morals encara no es donen (orgull, vergonya,...). Quan el nen compleix dos anys (reconeixement de si mateix) la sensació de vergonya apareix quan es reconeix a si mateix, l’orgull (mostrar un dibuix)

-          Donar valor a tots els treballs

-          Ganes de descoberta

-          No es possible educar sense vincle afectiu

-          Gesticulació més exagerada a les dones

En aquest darrer punt vull fer un petit parèntesi sobre aquesta darrera afirmació que les dones solem gesticular més. En el meu cas, és cert. Record que fa un parell de setmanes em deien els al·lots que gesticulava molt i em movia molt i rèiem perquè a partir que ho varen dir ho vàrem comprovar i tenien tota la raó. També podem dir que pot utilitzar-se com a estratègia per captar l’atenció de la persona que escolta (tots hem estat a conferències o xerrades en que el parlant estava quiet i el altres en que el parlant es mou i, jo personalment, escolto més a les segones que no a les primeres).

2. Quins aspectes t'aporten  nous coneixements.

A les dotze setmanes (algunes dones setmanes després i els homes molt de temps després) ja és capaç d’associar la veu alegre de la mare amb la cara alegre. Amb el pare no saben associar-la (perquè els homes solen ser menys expressius). Per tant, podem dir que l’expressió de les emocions és més “llegible” en les dones.

3. Quins aspectes que són suscenptibles de debat o discussió

-          - El temperament és allò que apareix quan neix el nadó. Aquest, continua al llarg de tota la vida o es pot modificar?

-         -  Són les dones més expressives que els homes?

Després d’haver vist el vídeo, puc dir que moltes coses les sabia però s’obliden i les vas recordant a mesura que apareixen. Ha estat molt interessant perquè reflexa molt bé allò que diu i recomano que si podeu, el vegeu (vídeo).

Cançó d'avui:

Per què? Perquè existeixen diferencies entre les dones i els homes però això no impedeix la relació i la comunicació entre ells.

M'estimes?

Dijous 17 de febrer de 2011

Avui a classe hem començat amb un autor, Félix López, que parla sobre les figures d'afecció, l'estima i el que això comporta, ja que, segons diu ell, no és només no fer, sinó fer de manera activa: "No es suficiente el que no me golpees, tu cuerpo tiene que ser cuenco, hogar y abrazo para mí" o com ha traduit el nostre mestre: "No n'hi ha  prou amb que no em peguis, has d'aprendre a tocar-me, acariciar-me, abraçar-me, cantar-me, gronxar-me". És a dir, que ha d'haver un contacte físic i verbal ja que sense aquest, no podem sobreviure (hi ha estudis que demostren aquesta afirmació). Però a més, per tal de tenir un bon desenvolupament, tenir una bona autoestima, poder esser feliç, com he dit en altres entrades, es necessari que aquest contacte sigui positiu i no negatiu; i no només físic sinó també verbal (si pensem, quan una persona ens retira la paraula és molt greu, és que ha passat alguna cosa gravíssima per ella).

En el desenvolupament de la sessió d'avui ha sorgit diversos temes dels que vull fer una reflexió. Abans de començar, dir que aquesta té a veure amb la meva família, com sempre. Per què? Perque aquests temes estan vinculats a la família, que és el nucli, el centre de les figures d'afecció i són records de la meva família els que em venen quan escolto tota aquesta temàtica. 

Per una banda, hem parlat que no és la mateixa preocupació d'una mare amb el seu primer fill que amb el segon, el tercer o el setè. Jo vull corroborar aquest afirmació amb una anècdota: era l'aniversari de la meva germana petita (11 anys) i ens vàrem anar al camp tota la família (set dels vuit germans i els meus pares) amb una altra família molt propera (set germans i la seva mare) i algunes amigues de la meva germana. Una vegada vam arribar al lloc per menjar, els "majors" ens vàrem quedar allí asseguts, tranquil·lament parlant, rient, etc. Mentre, els petits (d'entre 10 i 14 anys) se'n vàren anar a "caçar granotes" a una espècie de safareig que no es veia des d'on estàvem els majors (ni s'escoltava tan sols). Bé, ningú estàvem preocupats per ells (ni tan sols vàrem anar a cercar-los per mejar perquè ells ja vàren venir quan tingueren fam). Al final alguns vàrem venir mullats ¿i què? Ara, quan ets mare del primer fill... NO POTS FER RES! Això ho dic una mica en broma però si que és veritat que quan tens el primer fill sempre estàs vigilant, mirant que no caigui, que no toqui perquè es farà mal, etc. Tots ho hem fet i no ens ha passat res, hem pujat arbres, jugat amb cordes, a lluites de tribus, etc. 

Per altra banda, també ha sortit el tema que moltes vegades, els germans majors d'una família fan el rol dels pares. També he de corroborar aquesta afirmació, si no a totes les famílies, en el cas de la meva si que és complex. A casa ja hi ha massa germans majors i les petites, mesquinetes, es duen la pitjor part perquè estam tot el dia: Ana, no ___, Teresa, això no___ o perquè___? Moltes vegades ens diuen: tu no ets la meva mare. I tenen raó. I fins i tot la meva mare diu: qui és la mare aquí, tu o jo? També té raó. Per què fem això? Jo crec que de la mateixa manera que les mares no es preocupen igual del primer que del cinquè, no "eduquen igual" tots els fills i en el nostre cas, segons el nostre parer, els meus pares han anat relaxant-se en els límits, (relaxant NO eliminant) etc. de manera que nosaltres imposem a les petites el que a nosaltres se'ns ha demanat.

A la sessió d'avui també hem vist el vídeo de Joan Manuel Serrat "Esos locos bajitos". Al llarg del video podem observar com l'autor fa una "crítica" al fet que moltes vegades els pares tracten de guiar massa els seus fills, el que han d'estudiar, el que han de fer (seguir amb el negoci familiar en els majors per exemple), el que no han de fer; i no deixen que siguin més lliures i triïn per ells mateixos. Aquí el deixo:






Cançó d'avui:
Per què? Pel fet que allò que un més necessita és l'estima de l'altre. Aquests vincles i lligams.

Podem riure!

Dimarts 15 de febrer de 2011

Avui a classe hem estat parlant sobre unes fotocòpies de les emocions primàries en les que s'esmentava la ironia, la sàtira i l'humor. Aquestes tres són uns bons recursos que mai està mal utilitzar però s'ha de saber quan utilitzar-los, s'ha de tenir molta confiança ja que són fàcilment malinterpretables si no et coneixen o si no tenen el suficient nivell maduratiu i desenvolupament cognitiu (en els infants el seu nivell no els permet poder entendre la ironia). Com vaig dir a la presentació, jo sóc una persona molt humorística i irònica en el sentit que m'agrada fer bromes, "empipar" els meus amics amb comentaris, etc. A casa és molt comú deixar anar indirectes, des del més major (50 anys) a la més petita (11 anys), de manera, de vegades, molt subtil. Això si, sempre en el moment just perquè de vegades no és oportú.

A més a més, hem vist els ppts de "desenvolupament emocional" i "desenvolupament afectiu i social" en el que anàvem mirant les diferents etapes per les que passen els infants, les seves característiques i anècdotes relacionades amb l'aspecte emocional. Les necessitats de l'infant no són exclussivament físiques sinó que necessita l'afecte de les persones del seu entorn per poder desenvoluparse de manera adequada tant física, com emocional i mentalment.

Cançó d'avui:
Per què? Perquè els nens també necessiten sentir-se ESCOLTATS. Espero que gaudiu escoltant aquesta cançó igual que jo.

Emoció?

Dijous 10 de febrer de 2011

Activitat 3: què entenem per "emoció"?

Jo, entenc per emoció allò que sentim. L'emoció està relacionada amb l'estat d'ànim, i moltes vegades va acompanyada d'una determianda reacció, d'una postura i actitud, d'una expressió d'aquesta. Quan estem tristos, o alegres, ho exterioritzem, ho mostrem, normalment, als altres perquè a més, moltes vegades volem que aquests altres se n'adonin del nostre estat (ja sigui per consolar, per felicitar, o fins i tot, per donar un "espai"). Per descomptat hi ha gent més expressiva que altra però això no vol dir que no tingui sentiments ni emocions. 

Ara que ha sortit la paraula, sentiment és el mateix que emoció? Són sinònims? Trobem diferents debats sobre aquesta temàtica, autors que les diferencien i persones que l'utilitzen com a sinònim. Jo, a priori, si que l'utilitzo moltes vegades com a sinònim encara que, com he dit, no ho són exactament. La emoció englobaria el sentiment, que seria més el reconeixement d'aquesta emoció i la interiorització d'aquesta. (diferencia1, diferencia2)

L'IEC defineix "emoció" com: reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern i pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. En canvi, defineix "sentiment" com: actitud mental, coneixeça, desvetllada per la sensació; disposició emocional envers una cosa; Moviment, impuls, de l'ànima, produïts per causes espirituals; estat de l'ànim afligit per un esdeveniment tristi, dolorós; manera d'apreciar.

Per tant, són dues paraules de significació diferent però que estan estretament relacionades i vinvulades. És molt difícil parlar-ne d'una sense tenir en compte l'altra.

Activitat 4: L'alquímia de les emocions
Les tres frases que he seleccionat són aquestes:

- "Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo" (amor). És la clau, segons el meu parer, de la vida. Nosaltres no podem viure si no ens sentim estimats (crec que per això una persona pot arribar a llevar-se la vida, per no sentir-se estimat), necessitem, com deia a la lectura, del contacte, de la relació amb els altres. A més a més, quan et sents estimat, pots començar-te a estimar-te tu mateix, a crear una bona autoestima perquè et sents valorat, apreciat (en el cas contrari, en el que no et sents estimat, no tens cura de tu mateix perquè total "ningú es fixarà, ningú em mira").

- "Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo" (tristesa). Per poder seguir endavant després d'una situació difícil en la que has perdut alguna persona estimada o propera (o qualsevol altra situació), has d'acceptar allò que sents, exterioritzar-lo potser amb el plor o l'enuig o qualsevol altra manifestació que ajudi a alliberar-se. És molt important fer aquest pas, tard  o d'hora, per poder seguir endavant perquè sinó la persona anirà arrossegant sempre aquest sentiment ocult, aquest sentiment negatiu que potser anirà creixent i afectarà en les situacions de la seva vida.

- "Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor. (alegria). Si l'estima era la clau de la vida, l'humor n'és el fermall (broche) ja que certament, riure ens aporta moltíssims beneficis (terapèutics, psicològics, físics) i ens puja l'autoestima, l'alegría, la felicitat del moment, les ganes de viure, etc. L'humor ens permet mirar la vida, afrontar-la des d'una perspectiva més suportable, amb sensacions més positives que gaudirem més que no si estam seriosos. Personalment, us convido a interioritzar, a fer part de la nostra vida aquesta frase, aquest concepte, perquè puc garantir que és una cura de moltes malalties.


*Aquest dia no vaig assistir a classe perquè estava de viatge de manera però he demanat els apunts i les reflexions, debats o posades en comú en classe per tal d'enriquir la meva reflexió i la meva carpeta d'aprenentatge.

Cançó d'avui:
El primer dia vaig posar alegría, avui toca una més trista perquè és una emoció igual. De vegades aquesta tristesa és deguda a l'absència d'una persona estimada.

Presentació personal

Dimarts 8 de febrer de 2011

Hola!

Pels que no em coneixeu em dic Marta i som d’Eivissa. Tinc 19 anys i sóc la cinquena de vuit germans (la major té 25 i la petita té 11). M’agraden moltes coses (quan em demanen la meva favorita no sé mai que contestar): cantar, tocar un instrument, ballar, fer teatre, ... però normalment m’agrada moltíssim més si ho faig amb les meves germanes (la majoria de vegades amb les dos petites i una que té dos anys més que jo; hem fet balls, parodies de sèries, ...). A casa estem tot el dia fent bromes, rient,... i són aquests dies quan estic més contenta i menys estressada. He estudiat el batxiller d’humanitats al IES Sa Colomina on també vaig fer un curset de mediació escolar. 

Actualment estudio educació infantil a la universitat de les illes balears a la seu d’Eivissa. Per què aquesta carrera? Des que era petita havia volgut esser mestra però a la ESO i al batxiller em vaig plantejar estudiar dret. Però, un estiu (en el canvi de primer a segon de batxiller) vaig veure que la meva vocació eren els nens perquè per una banda, m’agraden els nens i per l’altra, m’agrada veure els seus processos i com aprenen, m’agrada veure aquesta innocència i intel·ligència que tenen ens nens, la seva alegria i els seus punts de vista, de vegades completament oposats als nostres. Com anècdota diré que cada vegada que surt un nen a la TV o veig un nen al carrer,... faig un comentari i els meus germans em diuen: a veure quan et cases, tens nens i ens deixes als altres tranquils! Així que ara estic fent una carrera que m’agrada (malgrat hagi passat alguns moments molt difícils i estressants), i pens que quan acabi en faré un màster o algun estudi més per poder ampliar i complementar la meva formació com a docent i/o com a persona. A més a més, estudio música per les tardes a l’Escola de Música Can Blau (San Agustí), estic aprenent a tocar la flauta travessera (i la guitarra la toco però sense anar a classes).

Sobre els recursos tecnològics utilitzats en xarxa he de dir que crec que no tindré cap problema perquè més o menys sé utilitzar els programes, baixar-los, buscar informació sobre aquest si la he de menester,... ( a més a més, tinc un germà informàtic...)

Respecte a aquesta assignatura, ja teníem moltes ganes de començar perquè a altres assignatures hem anat veient pinzellades (vídeo Pensant en els altres,...) i és una de les parts que més ens agrada però que sabem expressar i treballar en menor mesura. Una de les teories de perquè passa això és que volem transmetre, sentim les emocions però no sabem posar un nom, no sabem identificar-les i ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos i analitzar-nos (a jo em passa això). Per exemple, a classe el professor ens va manar posar a un paper el nostre nom i un dibuix que representés el nostre estat d’ànim. Jo no sabia que dibuixar, crec que vaig trigar uns 10 minuts per posar: J. Per què? Perquè no sabia com en sentia, em sentia bé però tampoc d’un content exagerat com pot ser dissabte passat. És per aquest motiu el títol del meu bloc: Posant paraules perquè moltes vegades sabem com ens sentim però no ho sabem expressar. Esper que durant aquest semestre veiem els diferents sentiments i emocions, les situacions que poden afectar als nens, com treballar aquesta part de les persones (no en una àrea, una hora al matí perquè les emocions i els sentiments estan presents sempre, a totes hores i en tot moment i els hem de tenir en compte ja sigui per fer una activitat més cognitiva, com motriu, com individual o com grupal,...). Com moltes vegades diem: no hi ha una recepta que ens digui el que està bé però si sabem allò que no està bé; i és això el que esper, saber el que no està ben fet per evitar-ho i saber com arribar als nens per ajudar-los. 

Si he de classificar les meves emocions al quadre del tema (emocions positives, emocions negatives, emocions ambigües), podria dir que estaria al quadre de les emocions positives (encara que just avui no estaria dalt de tot però si en aquest quadre) ja que estic contenta, amb ganes d'aquesta assignatura i de seguir així la meva formació personal i professional. 

Activitat 2: emocions primàries
Les emocions primàries, per a mi, són les que tothom té per naturalesa, les que sabem identificar millor, les que més expressem. Podríem dir que són l'alegria, l'estima, la tristor, la ràbia o enuig i la por. A la lectura, aclara que són les emocions amb les que naixem.

L'alegria i l'estima són emocions que tenim quan estem contents, quan som feliços. La primera és el sentiment que tot va bé; i si no va bé ho podem superar, sempre amb un somriure pels altres i per a tu mateix. És trobar-se bé amb un mateix, amb els altres. La segona és sentir que algú, o alguns, formen part de la teva vida, t'importa el seu benestar, la seva opinió (tant si és positiva o negativa). L'estima fa que es creïn lligams entre les persones, relacions. A la lectura, l'amor el vincula a la necessitat que tenim les persones de tenir contacte, de estar unit a una altra persona. També classifica dos tipus d'amor: immadur (submissió d'una persona a l'altra per convertir-se en part d'aquesta, que la protegeix i la dirigeix) i madur (unió però conservant la propia integritat i individualitat). A més a més, l'autora ens afirma que l'amor és cura, resposabilitat, respecte i coneixement. L'alegria, diu Palou, és un sentiment positiu, acompanyat d'una sensació d'agilitat i d'amplitud de l'ànim, comporta un benestar tant físic com psicològic.

La tristesa seria una emoció una mica contrària a l'alegria: seria aquell sentiment, aquell moment en que no et trobes del tot bé, no estàs còmode, potser et preocupa alguna situació, alguna persona. Aquesta emoció la podríem classificar com a negativa, encara que això no vol dir "dolenta" ja que totes les emocions són "bones", és l'extrem d'una emoció i la seva expressió el que de vegades es transforma en una cosa dolenta (la tristesa no és dolenta però si arriba a una gran depressió o l'enuig arriba a la ira profunda i descontrolada, doncs si, és dolenta). Així doncs, la podem classificar com a negativa en el sentit que és una emoció amb la que un no es sent del tot bé, amb si mateix o amb alguna situació i per tant, li falta alguna cosa. A la lectura, l'autora afirma que la tristesa pot estar provocada per diverses causes com ara la separació amb els pares (per separació d'aquestos, hospitalització, inici del curs escolar, un viatge), la falta d'afecte (per abandonament, etc) o per la pèrdua d'un ser estimat. L'autora a més, relaciona la tristesa amb la malenconia, desamparament, compasió, nostàlgia i resignació. Per altra banda, l'autora ens convida a deixar plorar, (resposta molt natural, tant en dones com en homes) ja que permet relaxar-se, alliberar tensions, però que ha estat molt penalitzat (sobretot en els homes). En aquest moment d'allibermanet, podem acompanyar al nen, acollir-lo.

La ràbia o enuig és aquella emoció que sent un davant una situació o una persona que no li agrada gens (davant una mort d'una persona propera o davant una situació d'impotència en la que no pots fer res per canviar-la) i l'expressem d'una manera més "marcada" que la tristor. La ràbia, de fet totes les emocions, la podem veure reflectida en el rostre de la persona, en la seva postura i actitud. D'aquesta emoció, l'autora ens proposa uns matissos d'aquesta com ara ira, enuig o fúria. És positu deixar-la sortir, ja que sinó va creant un sentiment negatiu dins de la persona, però sempre que no faci cap mal. Quan un infant està manifestant aquesta emoció hem d'intentar "acollir-lo coporalment", parlar sobre el que ha passat, no castigar ni premiar, i donar temps perquè rectifiqui i demani perdó (una disculpa de cor).

I finalment, també sentim temor a diferents coses o situacions; a allò desconegut de vegades, però a allò conegut d'altres. És aquella emoció que no et permet estar tranquil, sinó que estàs com en alerta, vigilant per alguna cosa. Aquesta seria la por. També podem dir que gràcies a aquesta emoció, relacionada també amb l'instint de supervivència, crec jo, moltes vegades ens privem de fer alguna cosa que si no sentíssim aquesta por la faríem i podríem sortir perjudicats. De fet, quan fas, per exemple, alguna activitat de puenting o paracaigudes, activitats en que poses "en perill" la teva vida normalment es diu: "¡Qué subidón de adrenalina!" El nostre cos ha passat per una situació en que ha activat totes les defenses, s'ha posat en alerta màxima i això ens provoca aquesta pujada, segons el meu parer. Palou explica que la por "ens serveix per posar-nos en alerta en situacions amenaçadores, per protegir i garantir el benestar físic i psíquic de l'organisme. També mira la part positiva: dona l'oportunitat d'enfrontar-se a situacions difícils (sempre que no canviï dràsticament la vida de la persona), que és un agent protector, promou la prudència, alerta d'una amenaça i utilitza les capacitats de reacció. L'autora remarca la importància de "posar noms" a les pors per tal de reduir l'ansietat i la tensió així com viure la normalitat de la por i no com un signe de feblessa (rebutjar la idea de "covard" ja que tothom té por).

*Aquest dia no vaig assistir a classe perquè estava de viatge de manera però he demanat els apunts i les reflexions, debats o posades en comú en classe per tal d'enriquir la meva reflexió i la meva carpeta d'aprenentatge. 

Cançó d'avui:
Per què? Per donar ànims pel que queda de curs!