Avui a classe hem començat amb un autor, Félix López, que parla sobre les figures d'afecció, l'estima i el que això comporta, ja que, segons diu ell, no és només no fer, sinó fer de manera activa: "No es suficiente el que no me golpees, tu cuerpo tiene que ser cuenco, hogar y abrazo para mí" o com ha traduit el nostre mestre: "No n'hi ha prou amb que no em peguis, has d'aprendre a tocar-me, acariciar-me, abraçar-me, cantar-me, gronxar-me". És a dir, que ha d'haver un contacte físic i verbal ja que sense aquest, no podem sobreviure (hi ha estudis que demostren aquesta afirmació). Però a més, per tal de tenir un bon desenvolupament, tenir una bona autoestima, poder esser feliç, com he dit en altres entrades, es necessari que aquest contacte sigui positiu i no negatiu; i no només físic sinó també verbal (si pensem, quan una persona ens retira la paraula és molt greu, és que ha passat alguna cosa gravíssima per ella).
En el desenvolupament de la sessió d'avui ha sorgit diversos temes dels que vull fer una reflexió. Abans de començar, dir que aquesta té a veure amb la meva família, com sempre. Per què? Perque aquests temes estan vinculats a la família, que és el nucli, el centre de les figures d'afecció i són records de la meva família els que em venen quan escolto tota aquesta temàtica.
Per una banda, hem parlat que no és la mateixa preocupació d'una mare amb el seu primer fill que amb el segon, el tercer o el setè. Jo vull corroborar aquest afirmació amb una anècdota: era l'aniversari de la meva germana petita (11 anys) i ens vàrem anar al camp tota la família (set dels vuit germans i els meus pares) amb una altra família molt propera (set germans i la seva mare) i algunes amigues de la meva germana. Una vegada vam arribar al lloc per menjar, els "majors" ens vàrem quedar allí asseguts, tranquil·lament parlant, rient, etc. Mentre, els petits (d'entre 10 i 14 anys) se'n vàren anar a "caçar granotes" a una espècie de safareig que no es veia des d'on estàvem els majors (ni s'escoltava tan sols). Bé, ningú estàvem preocupats per ells (ni tan sols vàrem anar a cercar-los per mejar perquè ells ja vàren venir quan tingueren fam). Al final alguns vàrem venir mullats ¿i què? Ara, quan ets mare del primer fill... NO POTS FER RES! Això ho dic una mica en broma però si que és veritat que quan tens el primer fill sempre estàs vigilant, mirant que no caigui, que no toqui perquè es farà mal, etc. Tots ho hem fet i no ens ha passat res, hem pujat arbres, jugat amb cordes, a lluites de tribus, etc.
Per altra banda, també ha sortit el tema que moltes vegades, els germans majors d'una família fan el rol dels pares. També he de corroborar aquesta afirmació, si no a totes les famílies, en el cas de la meva si que és complex. A casa ja hi ha massa germans majors i les petites, mesquinetes, es duen la pitjor part perquè estam tot el dia: Ana, no ___, Teresa, això no___ o perquè___? Moltes vegades ens diuen: tu no ets la meva mare. I tenen raó. I fins i tot la meva mare diu: qui és la mare aquí, tu o jo? També té raó. Per què fem això? Jo crec que de la mateixa manera que les mares no es preocupen igual del primer que del cinquè, no "eduquen igual" tots els fills i en el nostre cas, segons el nostre parer, els meus pares han anat relaxant-se en els límits, (relaxant NO eliminant) etc. de manera que nosaltres imposem a les petites el que a nosaltres se'ns ha demanat.
A la sessió d'avui també hem vist el vídeo de Joan Manuel Serrat "Esos locos bajitos". Al llarg del video podem observar com l'autor fa una "crítica" al fet que moltes vegades els pares tracten de guiar massa els seus fills, el que han d'estudiar, el que han de fer (seguir amb el negoci familiar en els majors per exemple), el que no han de fer; i no deixen que siguin més lliures i triïn per ells mateixos. Aquí el deixo:
Cançó d'avui:
Per què? Pel fet que allò que un més necessita és l'estima de l'altre. Aquests vincles i lligams.
Avui a classe hem estat parlant sobre unes fotocòpies de les emocions primàries en les que s'esmentava la ironia, la sàtira i l'humor. Aquestes tres són uns bons recursos que mai està mal utilitzar però s'ha de saber quan utilitzar-los, s'ha de tenir molta confiança ja que són fàcilment malinterpretables si no et coneixen o si no tenen el suficient nivell maduratiu i desenvolupament cognitiu (en els infants el seu nivell no els permet poder entendre la ironia). Com vaig dir a la presentació, jo sóc una persona molt humorística i irònica en el sentit que m'agrada fer bromes, "empipar" els meus amics amb comentaris, etc. A casa és molt comú deixar anar indirectes, des del més major (50 anys) a la més petita (11 anys), de manera, de vegades, molt subtil. Això si, sempre en el moment just perquè de vegades no és oportú.
A més a més, hem vist els ppts de "desenvolupament emocional" i "desenvolupament afectiu i social" en el que anàvem mirant les diferents etapes per les que passen els infants, les seves característiques i anècdotes relacionades amb l'aspecte emocional. Les necessitats de l'infant no són exclussivament físiques sinó que necessita l'afecte de les persones del seu entorn per poder desenvoluparse de manera adequada tant física, com emocional i mentalment.
Cançó d'avui:
Per què? Perquè els nens també necessiten sentir-se ESCOLTATS. Espero que gaudiu escoltant aquesta cançó igual que jo.
Jo, entenc per emoció allò que sentim. L'emoció està relacionada amb l'estat d'ànim, i moltes vegades va acompanyada d'una determianda reacció, d'una postura i actitud, d'una expressió d'aquesta. Quan estem tristos, o alegres, ho exterioritzem, ho mostrem, normalment, als altres perquè a més, moltes vegades volem que aquests altres se n'adonin del nostre estat (ja sigui per consolar, per felicitar, o fins i tot, per donar un "espai"). Per descomptat hi ha gent més expressiva que altra però això no vol dir que no tingui sentiments ni emocions.
Ara que ha sortit la paraula, sentiment és el mateix que emoció? Són sinònims? Trobem diferents debats sobre aquesta temàtica, autors que les diferencien i persones que l'utilitzen com a sinònim. Jo, a priori, si que l'utilitzo moltes vegades com a sinònim encara que, com he dit, no ho són exactament. La emoció englobaria el sentiment, que seria més el reconeixement d'aquesta emoció i la interiorització d'aquesta. (diferencia1, diferencia2)
L'IEC defineix "emoció" com: reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern i pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. En canvi, defineix "sentiment" com: actitud mental, coneixeça, desvetllada per la sensació; disposició emocional envers una cosa; Moviment, impuls, de l'ànima, produïts per causes espirituals; estat de l'ànim afligit per un esdeveniment tristi, dolorós; manera d'apreciar.
Per tant, són dues paraules de significació diferent però que estan estretament relacionades i vinvulades. És molt difícil parlar-ne d'una sense tenir en compte l'altra.
Activitat 4: L'alquímia de les emocions
Les tres frases que he seleccionat són aquestes:
- "Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo" (amor). És la clau, segons el meu parer, de la vida. Nosaltres no podem viure si no ens sentim estimats (crec que per això una persona pot arribar a llevar-se la vida, per no sentir-se estimat), necessitem, com deia a la lectura, del contacte, de la relació amb els altres. A més a més, quan et sents estimat, pots començar-te a estimar-te tu mateix, a crear una bona autoestima perquè et sents valorat, apreciat (en el cas contrari, en el que no et sents estimat, no tens cura de tu mateix perquè total "ningú es fixarà, ningú em mira").
- "Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo" (tristesa). Per poder seguir endavant després d'una situació difícil en la que has perdut alguna persona estimada o propera (o qualsevol altra situació), has d'acceptar allò que sents, exterioritzar-lo potser amb el plor o l'enuig o qualsevol altra manifestació que ajudi a alliberar-se. És molt important fer aquest pas, tard o d'hora, per poder seguir endavant perquè sinó la persona anirà arrossegant sempre aquest sentiment ocult, aquest sentiment negatiu que potser anirà creixent i afectarà en les situacions de la seva vida.
- "Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor. (alegria). Si l'estima era la clau de la vida, l'humor n'és el fermall (broche) ja que certament, riure ens aporta moltíssims beneficis (terapèutics, psicològics, físics) i ens puja l'autoestima, l'alegría, la felicitat del moment, les ganes de viure, etc. L'humor ens permet mirar la vida, afrontar-la des d'una perspectiva més suportable, amb sensacions més positives que gaudirem més que no si estam seriosos. Personalment, us convido a interioritzar, a fer part de la nostra vida aquesta frase, aquest concepte, perquè puc garantir que és una cura de moltes malalties.
*Aquest dia no vaig assistir a classe perquè estava de viatge de manera però he demanat els apunts i les reflexions, debats o posades en comú en classe per tal d'enriquir la meva reflexió i la meva carpeta d'aprenentatge.
Cançó d'avui:
El primer dia vaig posar alegría, avui toca una més trista perquè és una emoció igual. De vegades aquesta tristesa és deguda a l'absència d'una persona estimada.
Pels que no em coneixeu em dic Marta i som d’Eivissa. Tinc 19 anys i sóc la cinquena de vuit germans (la major té 25 i la petita té 11). M’agraden moltes coses (quan em demanen la meva favorita no sé mai que contestar): cantar, tocar un instrument, ballar, fer teatre, ... però normalment m’agrada moltíssim més si ho faig amb les meves germanes (la majoria de vegades amb les dos petites i una que té dos anys més que jo; hem fet balls, parodies de sèries, ...). A casa estem tot el dia fent bromes, rient,... i són aquests dies quan estic més contenta i menys estressada. He estudiat el batxiller d’humanitats al IES Sa Colomina on també vaig fer un curset de mediació escolar.
Actualment estudio educació infantil a la universitat de les illes balears a la seu d’Eivissa. Per què aquesta carrera? Des que era petita havia volgut esser mestra però a la ESO i al batxiller em vaig plantejar estudiar dret. Però, un estiu (en el canvi de primer a segon de batxiller) vaig veure que la meva vocació eren els nens perquè per una banda, m’agraden els nens i per l’altra, m’agrada veure els seus processos i com aprenen, m’agrada veure aquesta innocència i intel·ligència que tenen ens nens, la seva alegria i els seus punts de vista, de vegades completament oposats als nostres. Com anècdota diré que cada vegada que surt un nen a la TV o veig un nen al carrer,... faig un comentari i els meus germans em diuen: a veure quan et cases, tens nens i ens deixes als altres tranquils! Així que ara estic fent una carrera que m’agrada (malgrat hagi passat alguns moments molt difícils i estressants), i pens que quan acabi en faré un màster o algun estudi més per poder ampliar i complementar la meva formació com a docent i/o com a persona. A més a més, estudio música per les tardes a l’Escola de Música Can Blau (San Agustí), estic aprenent a tocar la flauta travessera (i la guitarra la toco però sense anar a classes).
Sobre els recursos tecnològics utilitzats en xarxa he de dir que crec que no tindré cap problema perquè més o menys sé utilitzar els programes, baixar-los, buscar informació sobre aquest si la he de menester,... ( a més a més, tinc un germà informàtic...)
Respecte a aquesta assignatura, ja teníem moltes ganes de començar perquè a altres assignatures hem anat veient pinzellades (vídeo Pensant en els altres,...) i és una de les parts que més ens agrada però que sabem expressar i treballar en menor mesura. Una de les teories de perquè passa això és que volem transmetre, sentim les emocions però no sabem posar un nom, no sabem identificar-les i ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos i analitzar-nos (a jo em passa això). Per exemple, a classe el professor ens va manar posar a un paper el nostre nom i un dibuix que representés el nostre estat d’ànim. Jo no sabia que dibuixar, crec que vaig trigar uns 10 minuts per posar: J. Per què? Perquè no sabia com en sentia, em sentia bé però tampoc d’un content exagerat com pot ser dissabte passat. És per aquest motiu el títol del meu bloc: Posant paraules perquè moltes vegades sabem com ens sentim però no ho sabem expressar. Esper que durant aquest semestre veiem els diferents sentiments i emocions, les situacions que poden afectar als nens, com treballar aquesta part de les persones (no en una àrea, una hora al matí perquè les emocions i els sentiments estan presents sempre, a totes hores i en tot moment i els hem de tenir en compte ja sigui per fer una activitat més cognitiva, com motriu, com individual o com grupal,...). Com moltes vegades diem: no hi ha una recepta que ens digui el que està bé però si sabem allò que no està bé; i és això el que esper, saber el que no està ben fet per evitar-ho i saber com arribar als nens per ajudar-los.
Si he de classificar les meves emocions al quadre del tema (emocions positives, emocions negatives, emocions ambigües), podria dir que estaria al quadre de les emocions positives (encara que just avui no estaria dalt de tot però si en aquest quadre) ja que estic contenta, amb ganes d'aquesta assignatura i de seguir així la meva formació personal i professional.
Activitat 2: emocions primàries Les emocions primàries, per a mi, són les que tothom té per naturalesa, les que sabem identificar millor, les que més expressem. Podríem dir que són l'alegria, l'estima, la tristor, la ràbia o enuig i la por. A la lectura, aclara que són les emocions amb les que naixem.
L'alegria i l'estima són emocions que tenim quan estem contents, quan som feliços. La primera és el sentiment que tot va bé; i si no va bé ho podem superar, sempre amb un somriure pels altres i per a tu mateix. És trobar-se bé amb un mateix, amb els altres. La segona és sentir que algú, o alguns, formen part de la teva vida, t'importa el seu benestar, la seva opinió (tant si és positiva o negativa). L'estima fa que es creïn lligams entre les persones, relacions. A la lectura, l'amor el vincula a la necessitat que tenim les persones de tenir contacte, de estar unit a una altra persona. També classifica dos tipus d'amor: immadur (submissió d'una persona a l'altra per convertir-se en part d'aquesta, que la protegeix i la dirigeix) i madur (unió però conservant la propia integritat i individualitat). A més a més, l'autora ens afirma que l'amor és cura, resposabilitat, respecte i coneixement. L'alegria, diu Palou, és un sentiment positiu, acompanyat d'una sensació d'agilitat i d'amplitud de l'ànim, comporta un benestar tant físic com psicològic.
La tristesa seria una emoció una mica contrària a l'alegria: seria aquell sentiment, aquell moment en que no et trobes del tot bé, no estàs còmode, potser et preocupa alguna situació, alguna persona. Aquesta emoció la podríem classificar com a negativa, encara que això no vol dir "dolenta" ja que totes les emocions són "bones", és l'extrem d'una emoció i la seva expressió el que de vegades es transforma en una cosa dolenta (la tristesa no és dolenta però si arriba a una gran depressió o l'enuig arriba a la ira profunda i descontrolada, doncs si, és dolenta). Així doncs, la podem classificar com a negativa en el sentit que és una emoció amb la que un no es sent del tot bé, amb si mateix o amb alguna situació i per tant, li falta alguna cosa. A la lectura, l'autora afirma que la tristesa pot estar provocada per diverses causes com ara la separació amb els pares (per separació d'aquestos, hospitalització, inici del curs escolar, un viatge), la falta d'afecte (per abandonament, etc) o per la pèrdua d'un ser estimat. L'autora a més, relaciona la tristesa amb la malenconia, desamparament, compasió, nostàlgia i resignació. Per altra banda, l'autora ens convida a deixar plorar, (resposta molt natural, tant en dones com en homes) ja que permet relaxar-se, alliberar tensions, però que ha estat molt penalitzat (sobretot en els homes). En aquest moment d'allibermanet, podem acompanyar al nen, acollir-lo.
La ràbia o enuig és aquella emoció que sent un davant una situació o una persona que no li agrada gens (davant una mort d'una persona propera o davant una situació d'impotència en la que no pots fer res per canviar-la) i l'expressem d'una manera més "marcada" que la tristor. La ràbia, de fet totes les emocions, la podem veure reflectida en el rostre de la persona, en la seva postura i actitud. D'aquesta emoció, l'autora ens proposa uns matissos d'aquesta com ara ira, enuig o fúria. És positu deixar-la sortir, ja que sinó va creant un sentiment negatiu dins de la persona, però sempre que no faci cap mal. Quan un infant està manifestant aquesta emoció hem d'intentar "acollir-lo coporalment", parlar sobre el que ha passat, no castigar ni premiar, i donar temps perquè rectifiqui i demani perdó (una disculpa de cor).
I finalment, també sentim temor a diferents coses o situacions; a allò desconegut de vegades, però a allò conegut d'altres. És aquella emoció que no et permet estar tranquil, sinó que estàs com en alerta, vigilant per alguna cosa. Aquesta seria la por. També podem dir que gràcies a aquesta emoció, relacionada també amb l'instint de supervivència, crec jo, moltes vegades ens privem de fer alguna cosa que si no sentíssim aquesta por la faríem i podríem sortir perjudicats. De fet, quan fas, per exemple, alguna activitat de puenting o paracaigudes, activitats en que poses "en perill" la teva vida normalment es diu: "¡Qué subidón de adrenalina!" El nostre cos ha passat per una situació en que ha activat totes les defenses, s'ha posat en alerta màxima i això ens provoca aquesta pujada, segons el meu parer. Palou explica que la por "ens serveix per posar-nos en alerta en situacions amenaçadores, per protegir i garantir el benestar físic i psíquic de l'organisme. També mira la part positiva: dona l'oportunitat d'enfrontar-se a situacions difícils (sempre que no canviï dràsticament la vida de la persona), que és un agent protector, promou la prudència, alerta d'una amenaça i utilitza les capacitats de reacció. L'autora remarca la importància de "posar noms" a les pors per tal de reduir l'ansietat i la tensió així com viure la normalitat de la por i no com un signe de feblessa (rebutjar la idea de "covard" ja que tothom té por).
*Aquest dia no vaig assistir a classe perquè estava de viatge de manera però he demanat els apunts i les reflexions, debats o posades en comú en classe per tal d'enriquir la meva reflexió i la meva carpeta d'aprenentatge.
Cançó d'avui: Per què? Per donar ànims pel que queda de curs!
