Tenim recursos?

Dimarts 19 d'abril de 2011

Avui a classe hem estat mirant una web (xtec) on podem trobar molts recursos de mestres i per mestres sobre el treball de les emocions. Parlant sobre quina activitat s'han fet un parell de comentars que m'han fet reflexionar sobre un parell de qüestions.

Una companya comentava que som molt poc altruistes, que feim molt poques coses pels altres només ens mirem i ens preocupem de nosltres. Això just em va fer pensar que un parell de setmanes anteriors estàvem Nieves i jo al banc. Davant de nosaltres (a la fila) hi havien dues persones. Eren les 12:45. De sobte, va entrar un home molt accelerat i va demanar al primer si el deixava passar, explicant la seva situació (havia de pagar la factura i portar-la a un altre lloc abans que tanquessin, a les 13h sinó li llevaven el llum). No el van deixar passar, dient que tothom tenia pressa (la senyora no parava de dir que quina barra tenia per intentar colar-se, etc.). Es va asseure molt trist a la cadira i na Nieves i jo ens vam mirar i tot d'una vàrem anar a l'home i li vàrem deixar passar davant de nosaltres. Només vàrem haver d'esperar dos minuts més mentre que l'homa va poder fer les gestions i se'n va anar ràpidament, agraint-nos el favor. Després na Nieves i jo comentaven que encara que hagués estat una mentida (cosa que no creiem) ens dona igual perquè nosaltres creiem que vàrem fer bé, vàrem fer un favor. Potser nosaltres, algun dia també necessitem un favor urgent i ens agradaria que les persones ens ho fesin. També comentaven que si tu no fas favors, després no demanis que t'ho facin...

A banda d'això, d'aquest petit parèntesi, una companya va comentar que s'havia de parlar els conflictes, les situacions amb els infants, no deixar-les de banda. Just aquella setmana, el diumenge, havia estat cuidant a uns nens a Es Cubells, mentre els seus pares estàven reunits. Vaig haver de parlar seriosament amb ells per una situació que s'havia produït: vàrem sortir amb una dona (en aquells moments ells havien de "fer cas" a aquesta dona abans que a mi ja que era major que jo, és a dir, que en aquell moment ella era "la autoritat"). Ens vàrem asseure tots en cercle i la dona va intentar començar una conversa entre tots (una espècie d'assemblea com a l'escola). Els nens no li feien cas. Ella començava a parlar amb un d'ells i aquest no li contestava, uns altres parlaven entre ells, altres fins i tot es donaven la volta (estem parlant de nens de 8 a 14 anys, ningú feia cas). La dona crec que es va sentir molt malament perquè ningú responia (jo en aquell moment no podia "imposar", no podia cridar l'atenció dels al·lots perquè li hauria llevat l'autoritat, penso). Vàrem tornar a la pista de joc i una vegada aquesta dona se'n va anar, abans que tots juguéssim els vaig asseure a tots (ara jo era l'autoritat) i vàrem començar a parlar sobre el que havia passat, si pensàvem que havien fet bé, etc. Tots van contestar que no, que ho sentien. Els vaig convidar a que durant el dia fossin a parlar amb aquesta dona i li demanessin perdó (el que volia, jo no ho vaig controlar). Per què tot això? Perquè vaig veure la importància de parlar del tema, ja que aquesta dona havia estat ferida, i no era la primera vegada (també és una mica comprensible per part dels nens ja que aquesta persona de referència i d'autoritat ha estat canviada recentment, abans tenien a una altra dona des de feia moltíssims d'anys, de fet, des de sempre - jo també la vaig tenir de petita - i ha estat un canvi molt gran per ells).

Tornant a la web, a classe vàrem fer un mapa sobre aquesta:

A més a més, per parelles vàrem triar una de les activitats i la vàrem comentar a classe. Nosaltres (Nuria i jo) vàrem triar "El tren de les emocions" pel cicle d'infantil. Vàrem triar aquesta activitat, ens va costar perquè moltes ens agradaven, perquè pensem que és una bona manera de treballar les emocions, de treballar el reconeixement d'aquestes, la seva identificació, és un treball d'introspecció (saber com ens sentim nosaltres). La tasca consisteix fer tres vagons (depenent tambè del nombre de persones i de si hem treballat prèviament les emocions. En aquest moment treballarem tres bàsiques fàcilment recognoscibles), un per "content", un altre per "trist" i un altre per "enfadat". Els altres estaran a les estacions i els repartim una targeta amb la cara de l'emoció (això ho vàrem proposar nosaltres per facilitar la identificació). El tren  circularà o quan piti el xiulet, pararà a l'estació. Els nens de l'estació pujaran al vagó de la seva emoció, explicant la seva situació per veure si aquesta emoció correspon amb la emoció del vagó. Una vegada estiguin tots pujats, el tren pararà i es parlarà sobre les persones que han deixat pujar i les que no, el perquè, etc. Després faran una valoració amb els següents ítems, contestant amb les llums d'un semàfor: he seguit els passos, he treballat de manera ordenada, he acabat l'activitat. Això és el que proposa l'xtec però es pot variar i modificar (el nombre de vagons, les targetes, la manera en que pugen, afegir nous ítems a l'avaluació, fer una avaluació del mestre també i d'altres avaluacions, etc.). Per tal de fer l'activitat és necessiten les targetes amb les cares i els diferents vagons del tren (molt decorats!).


Cançó d'avui:
Per què? Pel reconeixement de les emocions.

Parlem!

Dijous 7 d'abril de 2011

Avui hem continuat parlant del període d'adaptació, sobre la seva importància i cura dels aspectes més rellevants. Hem de recordar la importància de la planificació del pla d'acollida en el que estan recollides la col·laboració estreta amb les famílies, la planificació dels horaris de visita de les famílies, el disseny dels espais (temporals i físics) segons les necessitats dels infants, i la flexibilitat d'aquest.

A més a més, hem estat analitzant i debatint sobre les diferents qüestions que s'haurien de fer en el primer contacte amb les famílies, en les entrevistes amb les famílies, què s'ha de demanar i què no. Aquest també ha d'estar planificat per tal d'anar de manera segura, pensar si és millor que hagi més professionals o no, l'espai (millor l'aula dels infants perquè serà on el seu fill passarà la major part del dia), hem d'intentar conèixer la família en relació a l'infant, és a dir, saber coses d'ells mitjançant preguntes obertes per donar l'oportunitat que donin la seva opinió. Hem de saber coses com ara la situació familiar (germans, relació dels pares) les rutines i hàbits de l'infant (demanar com és un dia a la vida del seu fill), si pateix alguna malaltia, el temps que passen amb el seu fill (no és suficient la qualitat, també importa la quantitat). Totes les preguntes les hem de fer de manera que els pares no es senitn culpables ni es sentin en un interrogatori, hem de procurar fer preguntes obertes, que ells contin sobre el seu fill.

Cançó d'avui:

Per què? Perquè els pares sempre volen el millor pels seus fills, els volen donar tot i fer el possible per ells.

Ho necessito!

Dimarts 31 de març de 2011

Avui hem parlat sobre el període d'adaptació. Aquest període és importantíssim tant pel nen com per les famílies com pel mestre i l'escola. És un moment de canvis en la vida de tots, en que es trenquen uns vincles (el nen amb la família i sobretot amb la mare) i es creen uns altres (amb la mestra, i més endavant amb els companys).

En aquest període, el mestre ha de ser més flexible i comprensiu amb els nens perquè cadascun reacciona d'una manera diferent per la seva personalitat, pel tipus de vincle que tingui (segur, evitatiu o ambivalent) del que hem de tenir cura per saber com ajudar-lo  per mantenir-lo (Segur) o perquè no vagi a més o es confirmi (insegur, ambivalent). Recordem que res és definitiu, tenim la capacitat de resiliència. Però també s'ha de treballar amb la família, que no serà el mateix si és el primer fill, el segon o el cinquè.

Podem dir que s'han d'establir unes regles, unes pautes d'actuació (les mares han d'entrar a l'aula els primers dies, un marge de 15 dies, ...) i s'ha de programar aquest període però ha de ser flexible, no ha de ser tancat. Cada any s'ha de revisar el funcionament d'aquest periode envers l'any anterior, avaluar-lo (què va estar bé i què no) i millorar-lo, però sempre hem de tenir en compte que cada nen és diferent i el que "funciona" amb un, potser no li va tan bé a un altre.

Això si, el que mai hauríem de fer és llevar importància a aquest període, passar-lo per damunt ( ho faig perquè ho posa als documents de centre però no m'implico massa). Mai hem de prescindir de la família, no hem de treballar tot sols sinó que hem de treballar conjuntament i centrar el període en cada nen.

El mestre ens va presentar un cas d'una educadora i la seva actuació en un període d'adaptació. Ens demanava si crèiem que havia actuat correctament. Segons la meva opinió, l'educadora va actuar com va saber però no va ser la millor manera ja que crec que no va encetar la resposta al tancar les regles i la programació ja que cada nen és diferent i si la mare, que en aquest moments el coneix més que l'educadora, creu que ja està preparat potser hauría d'haver una conversa, un debat sobre la flexibilitat en el període. També és veritat que la professional és la mestra i sap la importància del vincle encara que sigui el quart fill de la dona. Així que potser si es podria parlar amb la mare sobre la importància d'aquest i tal vegada, després de parlar-lo amb l'equip docent i amb la mare, accelerar, no eliminar, el període d'adpatació. Però, paradoxalment, s'hauria de fer "poc a poc", mirant sempre la reacció de l'infant per tal de garantir una bona adaptació d'aquest. 

A classe, ho hem comentat en grup i han sorgit noves qüestions i reflexions com ara si un mestre pot expressar o no els seus sentiments (estem autoritzats a fer-lo però, si amb això preocupem a les famílies, millor no fer-ho), la importància de com diem les coses (hi ha diferents maneres; pots dir el mateix però interpretar-se diferent segons com ho diguis), si s'ha de cedir a les peticions (no és cedir, és modificar, valorar, tenir en compte la opinió de l'altre), evitar l'individualisme (l'educadora és massa individual, hauria de ser una decisió d'equip) i si pensa que no ha arriba el moment, ho diu; si pensa que si, ha de dir que ho parlarà amb l'equip.

Cançó d'avui:

Per què? Perquè treballa la separació dels fills amb la mare (que també el pare ho sent), el dol de la pèrdua. Em recorda a la cançó del drac màgic.