M'estimes?

Dijous 17 de febrer de 2011

Avui a classe hem començat amb un autor, Félix López, que parla sobre les figures d'afecció, l'estima i el que això comporta, ja que, segons diu ell, no és només no fer, sinó fer de manera activa: "No es suficiente el que no me golpees, tu cuerpo tiene que ser cuenco, hogar y abrazo para mí" o com ha traduit el nostre mestre: "No n'hi ha  prou amb que no em peguis, has d'aprendre a tocar-me, acariciar-me, abraçar-me, cantar-me, gronxar-me". És a dir, que ha d'haver un contacte físic i verbal ja que sense aquest, no podem sobreviure (hi ha estudis que demostren aquesta afirmació). Però a més, per tal de tenir un bon desenvolupament, tenir una bona autoestima, poder esser feliç, com he dit en altres entrades, es necessari que aquest contacte sigui positiu i no negatiu; i no només físic sinó també verbal (si pensem, quan una persona ens retira la paraula és molt greu, és que ha passat alguna cosa gravíssima per ella).

En el desenvolupament de la sessió d'avui ha sorgit diversos temes dels que vull fer una reflexió. Abans de començar, dir que aquesta té a veure amb la meva família, com sempre. Per què? Perque aquests temes estan vinculats a la família, que és el nucli, el centre de les figures d'afecció i són records de la meva família els que em venen quan escolto tota aquesta temàtica. 

Per una banda, hem parlat que no és la mateixa preocupació d'una mare amb el seu primer fill que amb el segon, el tercer o el setè. Jo vull corroborar aquest afirmació amb una anècdota: era l'aniversari de la meva germana petita (11 anys) i ens vàrem anar al camp tota la família (set dels vuit germans i els meus pares) amb una altra família molt propera (set germans i la seva mare) i algunes amigues de la meva germana. Una vegada vam arribar al lloc per menjar, els "majors" ens vàrem quedar allí asseguts, tranquil·lament parlant, rient, etc. Mentre, els petits (d'entre 10 i 14 anys) se'n vàren anar a "caçar granotes" a una espècie de safareig que no es veia des d'on estàvem els majors (ni s'escoltava tan sols). Bé, ningú estàvem preocupats per ells (ni tan sols vàrem anar a cercar-los per mejar perquè ells ja vàren venir quan tingueren fam). Al final alguns vàrem venir mullats ¿i què? Ara, quan ets mare del primer fill... NO POTS FER RES! Això ho dic una mica en broma però si que és veritat que quan tens el primer fill sempre estàs vigilant, mirant que no caigui, que no toqui perquè es farà mal, etc. Tots ho hem fet i no ens ha passat res, hem pujat arbres, jugat amb cordes, a lluites de tribus, etc. 

Per altra banda, també ha sortit el tema que moltes vegades, els germans majors d'una família fan el rol dels pares. També he de corroborar aquesta afirmació, si no a totes les famílies, en el cas de la meva si que és complex. A casa ja hi ha massa germans majors i les petites, mesquinetes, es duen la pitjor part perquè estam tot el dia: Ana, no ___, Teresa, això no___ o perquè___? Moltes vegades ens diuen: tu no ets la meva mare. I tenen raó. I fins i tot la meva mare diu: qui és la mare aquí, tu o jo? També té raó. Per què fem això? Jo crec que de la mateixa manera que les mares no es preocupen igual del primer que del cinquè, no "eduquen igual" tots els fills i en el nostre cas, segons el nostre parer, els meus pares han anat relaxant-se en els límits, (relaxant NO eliminant) etc. de manera que nosaltres imposem a les petites el que a nosaltres se'ns ha demanat.

A la sessió d'avui també hem vist el vídeo de Joan Manuel Serrat "Esos locos bajitos". Al llarg del video podem observar com l'autor fa una "crítica" al fet que moltes vegades els pares tracten de guiar massa els seus fills, el que han d'estudiar, el que han de fer (seguir amb el negoci familiar en els majors per exemple), el que no han de fer; i no deixen que siguin més lliures i triïn per ells mateixos. Aquí el deixo:






Cançó d'avui:
Per què? Pel fet que allò que un més necessita és l'estima de l'altre. Aquests vincles i lligams.