Fins aquí!

Dijous 3 de març de 2011

Avui hem parlat sobre els diferents estils de comportament dels pares i sobre la socialització de les emocions en la familia (la manera en que aquestes es treballen dins la família). Podem observar com hi ha diferents "tipus de pares", diferents tipus d'educar però tots tenen els seus aspectes positius i els negatius. També és cert que cadascú educa com sap i com pot, moltes vegades segons l'han educat a un mateix.

A més a més, hi ha diferents maneras d'afrontar, d'expressar les emocions dins d'aquesta, moltes vegades marcada per la personalitat, la manera de ser dels pares. Poden ser des de uns pares que ho parlen TOT amb els fills i deixen que expressin les seves emocions sense control i d'altres que no parlen RES, guardant totes les emocions per un mateix i contenint-les. Ni una cosa ni l'altra, ja que l'ideal seria parlar d'allò que es pugui parlar, i expressar-se amb una mesura, amb uns límits (per exemple, si un està enfadat bé, però no pot rompre mobiliari o pigar).

El mestre avui també ens ha convidat a participar en un fòrum de debat de classe que ha obert sobre si el càstig és una eina educativa o no. Podríem començar sobre allò que cadascú entén per "càstig" perquè una prohibició pot ser un càstig; però normalment aquesta paraula té una connotació molt negativa, com a un càstig físic de pigar o també castigar verbalment a algú produint danys psicològics. Doncs bé, crec que si alguna vegada s'ha de "castigar" o posar una sanció a un infant aquest ha d'estar relacionat amb la conducta o acció que volem modificar (per exemple, no podem castigar a un nen que no es menja el plat sense pati). De tota manera, la eina educativa per excel·lència hauria de ser el diàleg i en els casos que es pugui, la mediació.

Límits: s'han de posar? La resposta és afirmativa. De fet, són necessaris perquè cadascú té els seu punt de vista i s'ha de marcar una línia per poder respectar sempre els drets dels altres al mateix temps que exerceixo els propis. Això si, sempre que es pugui, perquè no sempre es pot, (per exemple, no es pot pigar i aquesta norma no té cap posibilitat de canviar-se) s'han d'intentar consensuar o, com a mínim comentar abans, donar-los a conèixer. També s'ha de donar l'oportunitat, sempre que sigui possible, de poder canviar, o com a mínim debatre, la norma si es donen bons arguments. Cal d'estacar, com diu l'autor que els límits seran més accpetats si la persona que els posa és una persona estimada.

Per altra banda, de vegades un nen "es comporta de manera inadequada" perquè s'avorreix, per tant, com a mestres i professionals hauríem de mirar aquesta part, mirar la metodología, el mode de treball o el tema en concret: si és d'interès pels infants, com podem millorar-lo o canviar-lo, etc.

A la lectura podem llegir com l'autor remarca, com el nostre mestre a classe, que el que no ens agrada en el nen és la seva conducta conreta, no ell (t'estimo però això que has fet no m'ha agradat). A més a més, és important la creació de les expectatives ja que aquestes es poden convertir en profecies d'autocumpliment.


Cançó d'avui:
Per què? Perquè de vegades no ens expressem simplement perquè no sabem com fer-ho.